El Marc

El Marc es el meu nebot i ja fa un temps que m’he adonat que s’ha fet gran. Segurament, encara no sap ben be qui es però ha començat a caminar pel difícil i complicat mon adult. No es un nen, ets molt jove, però el seu cap treballa i treballa sense parar. Es fa preguntes que, a vegades, encara no tenen resposta però que li fan saber que no hi ha res fàcil. Es una bona persona i et guanya amb molta facilitat perquè es un llibre obert tot i que, algunes vegades, et pot treure de polleguera al entestar-se a fer allò que vol sense entrar en raons, cosa que en fet tots alguna vegada i encara seguim fent tot i tenir una certa edat.  Una de les coses que m’agraden d’ell es la capacitat que te de fer projectes, d’imaginar-se un futur o un present i de creure-hi. Es podria dir que es un somniador,  un dels trets que  el fan tant especial, i  alhora, una mica vulnerable. Es guanya a la gent amb un sol gest. Te una simpatia i un sentit del humor que, com diu la seva avia, es podria guanyar ben be la vida fent de pallasso. Encara ha d’aprendre moltes coses i segur que ensopegarà, tindrà amors i desamors, alegries i penes i un munt d’entrebancs que haurà de superar amb el seu enginy. Se’n sortirà de totes però el camí es llarg i, algunes vegades, serà difícil. Tindrem discussions i el seu cap seguirà girant i girant i somniant i somniant i tant de bo que no pari mai. Ja des de ben petit, no li agradaven les discussions i estic totalment convençuda que seria un gran mediador en qualsevol conflicte. Crec, també, i això potser degut encara a la seva joventut, que no s’estima prou i no te encara idea del gran potencial que es ell mateix, però ho sabrà. Nosaltres no podem fer més que ser al seu costat, deixar que prengui les seves pròpies decisions,  mentre deixem la xarxa estesa i preparada , per si cau, ajudar-lo a posar-se dret de nou. M’agrada molt la persona en la que s’ha convertit. Sap escoltar, raonar i treure les seves  pròpies conclusions. M’agraden les seves idees, tot el que surt d’aquell cap te una mena d’espiritualitat molt positiva i  una senzillesa buida completament de materialisme. Voldria que fos més conscient del seu potencial  i potser, d’alguna manera hem estat nosaltres, el seu propi entorn, qui no ha sabut encoratjar-lo. Mica en mica trobarà el seu propi camí, un camí que, en certa manera ja comença a dibuixar-se en el seus fets i en els seus pensaments. Tindrà un munt de dubtes i el seu cervell serà com un remolí que donarà voltes i més voltes però, li donarà opcions i triarà, unes vegades amb més encert que d’altres, però el farà créixer. 

Estimo als meus nebots i mai deixaré de dir-los el que penso, encara que algunes vegades, potser, no els agradi. Quan penso amb ells, em neix, sempre, un sentiment molt profund que m’esgarrifa i al mateix temps, m’omple. Es un amor sense condicions, immens i profundament tendre. Estimar-los em fa créixer i ser millor persona. Son un regal preciós i tot un mon per descobrir.  

Actituds

Ahir em van fer arribar un missatge que parlava dels aliments i de com poden ajudar a la nostre salut.  Distingia els aliments entre àcids i alcalins, recomanant els primers com a més saludables. Al llegir-ho, el primer que vaig pensar era que, per a mi, també existeixen persones àcides i persones alcalines.  Hi ha persones a qui tot els hi pica, tot  i tothom es insuportable,  les coses mai van prou be, els hi fa mal tot i no saben apreciar les petites coses que els rodegen. Aquells a qui preguntes que tal el dia i ja arrufen el nas, son les que jo anomenaria persones àcides. Quan porto una bona estona al costat d’una persona àcida, em xucla l’energia de tal manera que en tinc que fugir  i sempre penso que pobre del que visqui al seu costat !! Per altre banda, hi ha les persones alcalines. Aquelles que saben mirar la vida en els ulls dels altres, que somriuen, que tot sempre els hi està be, persones que miren endins,  i observen tot allò que els rodeja omplint la seva vida de petits moments màgics. Tenir una actitud positiva t’obre a noves experiències, a persones fantàstiques i a vivències inoblidables. Pots quedar-te embovada davant una posta de sol o d’una lluna plena, gaudir dels teus passos sobre les fulles mortes a la tardor o de la tendresa del teu gos quan recolza el seu cap sobre les teves cames. Només la teva actitud pot omplir de colors els teus dies i, a la mateixa vegada, els dies dels altres. No se si ho heu pillat, però jo soc, totalment alcalina. Salut !!

Vides

Tots,  en algun moment de la nostre vida, comencem una vida nova sense algú al nostre costat. Son vides diferents de les que teníem pensat viure.  Jo les anomeno vides imaginaries. En elles vius totes aquelles vivències que havies somniat i que, de sobte, van desaparèixer quan ell o ella va marxar. Segueixen la vida  al meu costat i sovint imagino les coses que plegats hauríem pogut fer, les xerrades que junts hauríem pogut tenir, les passejades, els dinars, els sopars, les festes, els aniversaris, trobades clandestines, petons robats, en fi, un munt de situacions que formen part de les meves vides imaginaries i fan la meva pròpia vida molt més plena. Penso el que ells em dirien en situacions concretes, què els hi explicaria jo, com els hi explicaria i, fins i tot, algunes vegades, encara que hi ha qui no ho pugui entendre, se que son amb mi en moments molt concrets. Evidentment la nostre pròpia vida canvia del tot quan algun se’ns en va. Deixem de fer les coses que fèiem plegats, deixem de rebre trucades o de fer-les, no fem aquells petons ni aquelles abraçades i la gent que estimem i, que també els troben a faltar, tenen i fan una vida diferent. Anem dibuixant vides, una vegada i un altre, plenes d’absències i, a la vegada, de presencies constants. Cap vida es millor quan perds algú, senzillament es diferent.

Equilibris

Hi ha situacions que m’agradaria esborrar de la memòria. Van i venen, es passegen per la meva consciencia i em repeteixo una i mil vegades que voldria que no haguessin estat així. A vegades, afortunadament no sempre, quan fas o dius alguna cosa que fereix a algú, no sempre n’ets conscient. Unes vegades, te’n adones i, al mateix instant, saps que l’has cagat. D’altres, ni tant sols ets massa conscient, més aviat ni te’n adones que fereixes perquè en cap dels casos volies fer el mal que has fet. Quan el que l’ha cagat ets tu i n’ets totalment conscient, tant es el que et diguin, tu ja t’ho has dit tot i no t’has sentit mai tant malament. Per dins tot et trontolla i una mena de desassossec et talla l’aire i es com si deixessis de ser per un moment. El mal que has fet et rebota de tal manera que et sens mesquí. Voldries cridar i tornar enrere però ja no es possible. Tot i així, algunes vegades, aquest fet horrible serveix  de punt de sortida per englobar una sèrie de fets dels quals tu no n’ets gens conscient i que resulten ser, tots, una mena d’abducció,  inexplicable per a mi, però totalment justificada i escenificada per els altres, fins el punt de, quasi be, crear un punt de dubte raonable. I es llavors quan comences a fer equilibris. Facis el que facis sempre hi ha algú que hi ha de dir la seva. Si vaig a la dreta perquè vaig a la dreta, si vaig a l’esquerra perquè vaig a l’esquerra i si em quedo al mig perquè em quedo el mig. Em resulta difícil trobar la mida justa. Me’n he adonat de que ser feliç no es gens fàcil i gaudir de la teva pròpia felicitat encara ho es menys. La felicitat o el que jo puc dir “estar be” es un estat en que fas les coses segons els impulsos que et marca el teu cor. Et deixes portar i fas i desfàs sense mirar ni endavant ni endarrere. En aquest estat, fer equilibris es molt difícil perquè vius amb tanta intensitat els moments que, senzillament, ets una presa fàcil per l’abducció. Les abduccions son silencioses i no me’n adono de res. Ets feliç, però aquells que t’envolten i estimes, alguns d’ells, et mira com si fossis un altre persona. No tens cap motiu per fer les coses que fas però, en realitat, tothom sembla trobar-lo i ni tant sols ho pots justificar. L’abducció et xucla i tot el que fas ho guia una mà negre que impedeix que les teves relacions s’equilibrin. No pots estar a un lloc que potser desitges o amb gent a qui estimes perquè, si hi ets,  ja trontolla tot un altre vegada. Tinc sort però, de que les abduccions, per altre banda, em buiden la memòria. Oblido moltes de les coses que m’han dit mentre estava abduïda i segueixo estimant les mateixes persones i elles m’estimen a mi. Ara ja ho se, he d’estar quieta, no moure ni un pel i deixar que la felicitat em passi pel costat de puntetes, sense fer soroll, no sigui cas que es trenqui l’equilibri i pugui caminar per mi mateixa, sentint per mi mateixa i actuant segons els meus propis desitjos. Tot estarà be. Tothom estarà més tranquil i jo, seguiré fent equilibris... o potser no.

Silenci, si us plau

Vagis on vagis sempre hi ha soroll de fons. Unes vegades música, d’altres publicitat, insuportable, a tot volum i, moltes vegades, el runrun de la gent que sense adonar-se’n parlen, quasi be, cridant. No m’interessen les converses alienes ni tinc cap interès en que els demes escoltin les meves. Em declaro defensora del xiuxiueig. Res hi ha  més suggerent que les converses a cau d’orella i la complicitat que neix entre les persones. Em sorprèn que la gent no tingui ni una mica de pudor en que els demés escoltem els seus sentiments, les seves emocions o qualsevol bajanada. També es cert que hi ha gent que s’ho passa d’allò més be escoltant les converses alienes. Jo en conec, que poden estar parlant amb tu mentre paren l’orella a la taula del costat. Potser es  una mena de teràpia per oblidar els seus propis problemes , una manera de fugir de la seva realitat o tafaneria sense més històries.  M’agrada la música, però es necessari escoltar-la arreu ?.  Si, es veritat, no tot es pot dir soroll però, a vegades, tinc la sensació  que hi por al silenci. A mi no m’agrada el soroll, més aviat m’atabala i fa  que no pari atenció a res del que m’envolta. Em tanco dins de mi mateixa, prefereixo sentir els meus propis pensaments i fugir el més ràpidament possible. De cop i volta soc incapaç de seguir una conversa coherent perquè la remor  de les veus que m’envolten m’impedeixen concentrar la meva atenció..  Estem perdent el respecte per els demes i sobretot, estem perdent l’agradable so del silenci. Es un gran moment i hauríem de buscar el temps per gaudir-ne, per desconnectar durant una estona. Apagar el Mobil no em sembla gaire complicat, però els teatres i els cinemes son plens d’interrupcions degudes a trucades inoportunes o, seria millor dir que son el resultat d’una manca de respecte absolutament inacceptable. Connectem-nos al silenci i gaudim dels nostres pensaments o de l’absència d’ells; gaudim  de la nostre respiració , del nostre jo més íntim. El silenci ens connecta amb nosaltres i amb tot allò que ens envolta. Fem dels silencis una manera de viure diferent,de sentir diferent i, sobretot, fem del silenci un be a compartir. Estimo les paraules i, entre silencis, el seu significat es immens.

De maletes i altres coses

Sempre m’han agradat les maletes velles, aquelles de les que ni tant sols pots arribar a esbrinar de quin color eren quan van néixer. Gastades, colpejades i plenes de bonys per tots costats. M’agraden, sobretot, aquelles que sortien a les fotografies antigues plenes d’enganxines de tota mena que deixaven endevinar i, fins i tot, imaginar com eren els llocs d’on prevenien. El mon de les maletes es curiós, sobretot, per tot el que amaguen i, paral·lelament, per tot allò que deixen entreveure mentre disparen la imaginació fins l’infinit. A vegades m’agradaria tenir l’oportunitat de que em deixessin obrir-les, sense tenir ni una remota idea de a qui pertanyen. Olorar-les, tafanejar entre totes les coses i dibuixar vides, somnis, històries, sentiments, emocions. Em ve al cap la típica frase que diem a vegades: Si les coses parlessin !!!! Doncs, imagineu-vos que pot explicar una maleta !!! Des de el maltractem que pateixen dins les profunditats dels avions amuntegades les unes sobre les altres fins les fantàstiques suites que, algunes d’elles, tenen com destí. Deu n’hi do el girigai que es deu muntar quan son dins d’aquells grans magatzem plens de maletes perdudes. Allà si que m’agradaria saber tot el que expliquen !!!  Que voleu que us digui, tinc aquesta curiosa mania d’imaginar que,a vegades, les coses tenen vida pròpia. I les maletes, precisament, tenen una vida intensa, moguda i plena de vivències. Aquelles, per exemple, que son a la baca d’un cotxe, ben lligades, patint tota mena d’inclemències climàtiques, corrents d’aire i ves a saber quantes coses més. Tot i que podem pensar que son una mica maltractades, en realitat, les estimem. Jo m’estimo la meva maleta, l’acarono i li dono les gràcies quan arribem a bon port. Es clar, que també parlo amb el meu cotxe, li explico tota mena de coses i el considero el meu refugi en moments concrets, el lloc ideal si no vols ser molestat.

El meu cotxe !!! l’estimo, i no com la màquina d’enginyeria que és, si no per tots els instants que junts hem viscut. Silencis, càntics a ple pulmó, plors, converses amb persones diverses i aparcaments difícils. I mira peron que d’una maleta he anat a parar al meu cotxe i del meu cotxe aniríem a parlar dels quadres. Ai, els quadres !!! però d’això, dels meus quadres, en parlaré un altre dia.

La Mónica

Avui he rebut una trucada inesperada. Una trucada que m’ha despertat i m’ha fet reviure moments i vivències. Era la Mónica i trucava des de Califòrnia, exactament, des de Pasadena. La vaig conèixer, ja fa uns quants anys, a la feina i, senzillament, vam connectar enseguida. Vam compartir moltes estones de xerrades, de copes i de somnis, acompanyades sovint del nostre gran Txema. Avui l’hem recordat mentre ens posàvem al dia de les nostres vides. Tant ella com jo, vam tenir la gran sort de gaudir de les seves xerrades somniadores i vam conèixer aquell tipus que s’amagava darrera unes quantes copes i et deia sempre allò que volies sentir. Sabia com treure el millor de cada persona i fer-te sentir especial. Ella ja feia molts anys que havia perdut el contacte i quan li vaig escriure per dir-li que havia mort, m’ha confessat que, tot d’una, li van venir els records al cap i es va posar a plorar. Així d’encisador era ell.

Sentir la seva veu i parlar amb ella m’ha emocionat de tal manera que se’m han espurnat el ulls i he sentit que encara estàvem connectades. Aquella va ser una època en que vaig descobrir, entre altres coses, quan era d’important tenir persones al teu costat que sabien escoltar i parlaven el teu mateix llenguatge. La Mónica era menuda, jove i plena d’energia. Portava sempre una llarga trena rossa i uns ulls i uns llavis que sempre et somreien. Ara ha fet la seva vida a Califòrnia i a punt de casar-se. Te, per fi, la doble nacionalitat i treballa, com no, ajudant els demes mitjançant les energies. M’encanta. La vida dona moltes voltes, molts girs i alguns maldecaps però sempre sap com connectar de nou a la gent que s’estima. Avui ens ha connectat a mi i a la Mónica i, de retruc, amb tots aquells que van deixar en nosaltres la seva empremta

Nit d'emocions

Acabo de viure un moment intens i emotiu. L'abraçada d'una filla a la seva mare que li ha preparat una festa sorpresa d'aniversari. Aquesta abraçada ha copsat en un sol moment tantes emocions que els que ho hem viscut ens hem sentit espectadors privilegiats. Ha estat un gran moment d'amor i d'agraiment i estic segura que la mare, la Montse,mai oblidarà aquest moment precios. Tornava a casa després de viure aquest gran esdeveniment, amb un somriure als llavis i contenta per la felicitat que he vist en les seves cares. Tot havia sortit be, millor, fins i tot, del que es podia esperar. Era una nit emotiva i, al arrivar a casa, miro el correo i veig la noticia que havia de trencar l'encanteri de la nit màgica. El Txema ens ha deixat d'una manera sobtada, sense poder dir-li adeu. Hi vaig parlar fa uns mesos i haviem quedat per veuren's un dia. Aquelles frases que diem i que després mai arriva el moment de la trobada. Ara penso amb ell i en tots els que formavem part de la mateix grupet que anàvem a dinar plegats quan treballavem. Ara nomes hi quedo jo, tots els altres han marxat. La Conxita, primer, el Manel fa uns mesos i ara, el Txema. Les emocions tenen aquesta particularitar, unes et dibuixen un somriure i d'altres. un sol instant després, t'anegan el ulls de llàgrimes i la ment de records de temps passats. El Txema i jo haviem viscuts moments molt especials. Ell sempre hi era. estava disposat, pels motius que fossin, a prendre un copeta i a fer la xerradeta. Una ment imaginativa i una personalitat diferent. Un bon amic que, encara que el temps i la distància ens havien separat, sempre he recordat i recordaré. Fins aviat Txema i quan ens tornem a veure ens prendrem una copeta i xerrarem amb la Conxita, el Manel i el Carlos. Fins sempre amics meus. Aqui, cada dia ens quedem més sols.

La Tieta

La mort sobtada d’un esser estimat posa en evidencia la nostre fragilitat. La nostra fortalesa s’esmicola. Senzillament, ens trenquem i una immensa tristor envaeix l’espai abans fortificat. Ens sentim no res.

El rostre del tiet ple de tristor, quasi be sense voluntat ens ha colpit a tots i fa que t’enfadis amb la vida. No sembla just tanta tristesa en aquells que ja han viscut tant. La vida, o potser la mort, hauria de ser més generosa i apagar els dos cors al mateix temps. La tieta ja o hi es. El seu cor es va parar, com un regal, mentre dormia i avui he vist la fragilitat en el ulls d’aquells que tant estimo. Les emocions que ens han unit tota la vida s’han aplegat avui i les imatges de dies passats s’han dibuixat l’una rere l’altre en un intent de no voler acceptar que s’ha tancat una etapa.

Veig el somriure de la tieta, el sentit d’humor tant seu i espontani, presumida sempre i forta com un roure. Traient la punta a qualsevol situació per difícil que semblés. Ens ha deixat un buit tant gran que la tristor serà un llarga ombra a les nostres vides.

El Passeig de Sant Joan, La Beguda, la piscina, Caldetas, Sant Pol.

Tantes vivències !!!!

Hem crescut junts i junts li hem dit adéu.

Recordaré sempre una tieta plena de color, amb un somriure d’orella a orella i la més guapa del mon. La millor amb diferència.

Mirant endins

El temps passa despresa.. un mes, desprès un altre, i un altre...te’n adones que segueixes endavant fent, de tant en tant, una mirada enrere i, molt sovint, una mirada endins. I es, aleshores, quan les absències desperten del son latent on les bressolo. Venen en silenci, sense cridar-les i dibuixen en la meva memòria aquells moments inoblidables que em fan somriure, plorar i, fins i tot, a vegades, em fan somniar. Es un viatge interior cap a les emocions més profundes i amagades que colpegen aquella part de mi que sura cap a fora quan em recrimino tot el que he fet o el que no he fet, el que he dit o el que no he dit. Una manera, ben segur, de mirar-me en un mirall imaginari i veure qui soc i qui he estat. Hi ha bons moments i d’altres no ho son tant però no vull deixar de recordar a tots aquells que m’han fet com soc. Seguiré mirant endins  i, de tant en tant, fent un cop d’ull enrere perquè mereixen ser recordats i, sobretot, estimats.

No parlare de tu

No parlaré de tu

però seguiràs present,

com sempre,

en el meu mon petit.

No parlaré de tu

però en el meus silencis

i els meus pensaments

no deixaré mai de parlar-te.

No parlaré de tu

però  tindré present

tots els instants viscuts,

totes les carícies

i tots el petons.

No parlaré de tu

però recordaré la teva tendresa,

el teu somriure

i els teus ulls petits.

No parlaré de tu

però el buit de la teva absència

planejarà entre els meus dies

i totes les meves nits.

No parlaré de tu

però ploraré llàgrimes

plenes d’impotència,

de dolor…

No parlaré de tu

però seràs la meva constant

un amor amagat

un telèfon callat.

No parlaré de tu

però enyoraré les teves passes,

la teva olor

i tota la teva energia.

No parlaré de tu

però enyoraré la teva presencia,

els teus eterns monòlegs

i el teu moviment inquiet.

Quiet, callat… adormit…

sense fer cap soroll

m’has deixat sense tu.

Bellesa subjectiva

Tot i que mai ha estat el gènere que més m’agrada, recordo les pel·lícules musicals de quan jo era més joveneta  i els moviments d’aquells actors i actrius que et deixaven bocabadada. Semblava que no toquessin a terra i es desplaçaven amb tal  suavitat i elegància que, a casa,  varem concloure que aquella gent, els americans, tenien una genètica especial i completament diferent a nosaltres que, quan ballàvem, semblava que trepitgéssim patates. Han passat els anys i, tot i que hem millorat molt, segueixo pensant que la genètica, en el tema del ball, ens ha donat completament l’esquena. El que si ha canviat, amb el pas dels anys, ha estat la meva pròpia percepció del moviment en tots els sentits, es a dir, la bellesa subjectiva del moviment deixant completament a banda l’estètica visual.  Quan caminem, per exemple, podem torçar el peu dret,  moure el cos cap a un o altre costat, arrossegar els peus, fer saltironets. En fi,  que hi ha tantes maneres de caminar com persones hi ha al mon i d’algunes direm que es mouen amb gràcia i d’altres tot el contrari. Jo mateixa, em trobo dins del grup d’aquells que la gràcia no la trobes per enlloc però aquí es on entra la bellesa subjectiva del moviment a la que abans em referia.  Fa un parell o tres d’anys que vaig començar a ballar country i quan sento la musica i em deixo portar, la comunió de les meves emocions, sensacions i moviments es converteix, de sobte, en una transformació.  Hi ha un moment, en que es produeix un clic, i es, aleshores,  quan el moviment es converteix en màgia. Desapareix tot el que tinc el voltant i el meu cos connecta  directament amb la  part del cervell que canvia les percepcions de tal manera que el moviment es converteix en plaer i no nomes en plaer, si no en bellesa. Una bellesa íntima. Els demes poden veure’m trepitjar patates però jo, amb mi mateixa, soc la reina de la pista. Aquesta mateixa sensació la puc tenir passejant o ballant a casa mentre escolto musica. Son aquells moments en que deixes enrere totes les bajanades que ens omplen el cap i que ens deixen ser, durant uns instants, aquells que realment som.

Titols de Crèdit

Molt sovint quan miro una pelicula sempre espero els títols de crèdit i me'ls miro amb una certa curiositat. Em fixo amb els noms i començo a imaginar-me qui son, que fan i com pot ser la seva vida. A vegades son noms escrits en lletra molt petita i, precisament per això, cridan la meva atenció. Son persones que han posat el seu esforç, la seva il·lusió i una gran part del seu temps a fer possible que nosaltres gaudim, durant uns minuts, d'una gran pelicula. Aquest fet em porta a pensar en els meus propis títols de crèdit. Uns hi apareixen amb lletres ben grans, i d'altres son aquells que, d'alguna manera, hi han posat el seu gra de sal, de pebre o el seu polsim de sucre. Tots han deixat en mi la seva empremta. Una paraula, un perfum, una carícia, una cançó, un somriure. Qualsevol detall, per petit que sembli, pot fer canviar la percepció del nostre dia a dia i, fins i tot, canviar el guió de la nostre història. I, em pregunto, si son fets casuals. Existeixen les casualitats o som nosaltres mateixos que, sense ni tant sols adonar-nos, fem que siguin possibles certs esdeveniments ? jo crec que tot pasa perque ha de pasar i nosaltres, senzillament hi som, perquè hi hem de ser.  I ara me'n adono que m'he desviat dels meus titols de crèdit... qualsevol dia m'hi poso i els escric. Com en una pelicula.

El Barrum

Va néixer ara fa uns quatre anys una nit d'hivern. Hi vaig ser present en el part de la seva mare, la Nina, i en pocs dies ja m'hi vaig enamorar. Des de llavors, s'ha convertit en el meu company inseparable i no podria concebre la meva vida sense ell.  La seva necessitat de mi en commou i desperta el millor de mi. Li parlo, li explico les meves coses, i ell em mira com si ho entengués tot. A vegades, com diu la meva mare, nomes els faltaria parlar. Pel matí, quan m'aixeco, ell ni tant sols es mou del seu lloc però segueix tots els meus moviments amb la mirada i, una vegada veu que agafo la jaqueta, ja el tinc a la porta movent la cua i llest per fer la primera sortida del dia.
La meva arribada a casa sempre es converteix  amb una gran festa i això fa que jo em senti la persona més especial del mon en aquell moment. Be, en realitat, sempre em sento especial al seu costat perquè soc conscient de que per ell, jo, ho soc tot.
Quan som a casa, cadascun fa la seva vida, tranquilament, sense interferències, i quan estem en habitacions separades, de tant en tant, ell treu al cap i em mira com dient, ets aquí, i després torna al seu lloc.  I això, a mi, m'encanta !! Per ell he de organitzar horaris, viatges i sortides de manera que ell no quedi mai desatès, però la seva existència en la meva vida ha estat un regal Preciós. Es el meu gos. El meu Barrum. I l'estimo.

Despertar

Com cada matí arriba aquell moment en que el despertador trenca el meu son i, sense quasi be ni pensar-hi, em trobo sota una pluja d'aigua que, mica en mica, fa que torni a ser jo mateixa. Poc a poc deixo que llisqui per tot el meu cos mentre desperto de nou a la vida, gaudint d'aquest instant preciós.   Torno a ser conscient dels meus braços, del meu coll que s'enfila cap amunt cercant aquella caricia que llisca per tot el rostre i, mica en mica, en vaig desprenent de les ombres de la nit. Ensabono els meus cabells i deixo que la pluja d'aigua esborri, suaument, les rastres d'un son profond. Em deixo portar per las sensacions, deixant que noves energies m'envoltint i em carreguin de vida. Es un moment màgic, un moment unic. El despertar de nou a la vida.. a punt per començar un nou dia.

Noche de almas

Cuando cae la noche se enciende mi alma,
resplandece en los silencios,
cuando nadie la escucha

Olvido las horas,
pierdo el sentido
entre las brumas de una noche casi fria
no hay lágrimas,
no hay sonrisas.
tiembla mi piel
cuando el alma se estremece.

Sin darme apenas cuenta
mi alma se fue por ti
alcanzó, por un momento, sin quererlo
tu alma buena.

El espejo de tu mirada
me devuelve el sentido
y sigo aqui,
mirandote sin ver.

Me estremezco y no lo entiendo
te quedaste con mi alma,
me robas la voluntad
y se que contigo,
la noche, por un momento,
se vuelve nada.

A veces sonries y se que estas aqui
otras, sin embargo,
eres el espejo de mi deseo
y ni siquiera mi alma
tan pérdida y tan oscura
puede encontrar tu luz.

El alma sin voz
no alberga sentimientos
Los silencios sin alma
mueren sin apenas nacer.

Que poco dicen las palabras
cuando se pierden las miradas !!!

Petits bocins de felicitat

Entre tu i jo no hi havia promeses,

ni projectes,

ni somnis trencats.

Entre tu i jo, no hi havia raons,

ni preguntes,

ni exigències.

Erem dues vides

que van trobar el seu mon en els petits instants,

i en la fràgil realitat que ens envoltava.

Dos cors bategan al hora

mentre les emocions omplien el buits

oblidats en els nostres silencis.

Erem petits bocins de felicitat,

fragments de tendresa perduts

que guardavem i consumiem sense fre.

Erem com dos cossos frissant per descubrir-se

mentre una passió desbocada

alimentava el desig de sentir-se,

d’acaronar-se,

de besar-se.