Sempre m’han agradat les maletes velles, aquelles de les que ni tant sols pots arribar a esbrinar de quin color eren quan van néixer. Gastades, colpejades i plenes de bonys per tots costats. M’agraden, sobretot, aquelles que sortien a les fotografies antigues plenes d’enganxines de tota mena que deixaven endevinar i, fins i tot, imaginar com eren els llocs d’on prevenien. El mon de les maletes es curiós, sobretot, per tot el que amaguen i, paral·lelament, per tot allò que deixen entreveure mentre disparen la imaginació fins l’infinit. A vegades m’agradaria tenir l’oportunitat de que em deixessin obrir-les, sense tenir ni una remota idea de a qui pertanyen. Olorar-les, tafanejar entre totes les coses i dibuixar vides, somnis, històries, sentiments, emocions. Em ve al cap la típica frase que diem a vegades: Si les coses parlessin !!!! Doncs, imagineu-vos que pot explicar una maleta !!! Des de el maltractem que pateixen dins les profunditats dels avions amuntegades les unes sobre les altres fins les fantàstiques suites que, algunes d’elles, tenen com destí. Deu n’hi do el girigai que es deu muntar quan son dins d’aquells grans magatzem plens de maletes perdudes. Allà si que m’agradaria saber tot el que expliquen !!! Que voleu que us digui, tinc aquesta curiosa mania d’imaginar que,a vegades, les coses tenen vida pròpia. I les maletes, precisament, tenen una vida intensa, moguda i plena de vivències. Aquelles, per exemple, que son a la baca d’un cotxe, ben lligades, patint tota mena d’inclemències climàtiques, corrents d’aire i ves a saber quantes coses més. Tot i que podem pensar que son una mica maltractades, en realitat, les estimem. Jo m’estimo la meva maleta, l’acarono i li dono les gràcies quan arribem a bon port. Es clar, que també parlo amb el meu cotxe, li explico tota mena de coses i el considero el meu refugi en moments concrets, el lloc ideal si no vols ser molestat.
El meu cotxe !!! l’estimo, i no com la màquina d’enginyeria que és, si no per tots els instants que junts hem viscut. Silencis, càntics a ple pulmó, plors, converses amb persones diverses i aparcaments difícils. I mira peron que d’una maleta he anat a parar al meu cotxe i del meu cotxe aniríem a parlar dels quadres. Ai, els quadres !!! però d’això, dels meus quadres, en parlaré un altre dia.
