L'home que volia ser feliç

Se’n va anar sense saber qui era. Va viure perdut tota la seva vida i va endinsar-se dins un mon totalment controlable. Mai li van ensenyar com expressar el què sentia ni com poder trobar la clau de la felicitat. De petit era un nen fràgil i ple de complexes, sempre lluny de casa i empresonat entre parets de gel difícils de trencar. Era un nen perdut en la indiferència  del qui l’envoltava i es va afartar tant d’indiferència que va arribar a ser la persona mes indiferent de tot el mon. Volia ser algú i no sabia com fer-ho. Desitjava la vida dels altres i, al mateix temps, sense voler-ho la  depreciava. Va créixer envoltat de silencis i de mentires i sense quasi be adonar-se’n es va fer gran. Era un home i, al mateix temps, era aquell nen petit que no havia sabut créixer. Tenia dins seu un desig incontrolable de ser feliç però no sabia com deixar-lo anar. De tant en tant , tenia moments de lucidesa que il·luminaven i espurnejaven aquells ulls petits que no deixaven mai de mirar al seu voltant. Ho veia tot però quasi be mai va saber copsar allò que realment pagava la pena i el seu cervell era incapaç de filtrar l’ informació que rebia. Es va casar i tenir fills i la seva relació va ser com sempre li havien ensenyat, parets de gel i recriminacions constants. Tampoc van saber mai qui era, ni ell se’n va adonar de que allò era una família. La seva vida tenia que ser controlable i moltes coses se li esmicolaven entre els seus dits. Tornava a sentir-se perdut i no entenia res. Gaudia de poques coses i per això no parava mai quiet. Amunt i avall constantment potser buscant alguna cosa que no sabia que buscava. Va construir la seva vida acumulant objectes, propietats i molta soledat. Una soledat que defugia perquè l’ofegava i l’ofegava perquè no es coneixia. Estimes ? li van preguntar un dia i ell va fer un gest i va dir que no ho sabia. Com  pots saber si estimes ? va preguntar ell. Se’n va anar sense saber qui era, sense saber si estimava o  l’estimaven. Va viure perdut tota la seva vida. Potser tant sols ho hauria d’haver preguntat i qui sap... potser jo me’n hauria enamorat.

Les llàgrimes que ells no ploren

Hi han noticies que em remouen per dins, m’esgarrifen i em fan mal al cor. No ho puc evitar. I es que mai entendré perquè el comportament de les persones pot arribar a ser tant mesquí. Segurament es desperten un dia i decideixen que volen tenir un gos, o potser un gat o qualsevol altre mascota perquè son moníssims o, potser el nen els hi ha demanat i així tindrà una joguina per entretenir-se durant un temps. No crec que pensin més enllà ni se’n adonin de la responsabilitat que això implica. Tan se val !!! el dia que els faci nosa, senzillament, l’abandonaran a qualsevol racó i, el que més m’indigna es que quedaran alleujats i amb una càrrega menys a les seves vides. Ni em puc imaginar quina mena d’explicació poden donar als seus fills una vegada tornen a casa i “la mascota”, odio aquesta paraula, ja no hi es.  I es que estic convençuda de que cap nen faria un acte d’aquesta mena. Ells quan el demanen, evidentment, no tenen ni la més remota idea de la responsabilitat que tenir-los comporta però els pares, tiets, cosins o amics ho saben perfectament i , tot i així, els hi regalen. Hauria d’estar prohibit regalar gossos com si d’una joguina es tractés. No son cap entreteniment, son els nostres millors amics, i parlo de gossos perquè es el que jo tinc, però val per a qualsevol animal de companyia. Ara n’hi ha de tota mena, els porten de tot arreu i se’ls fiquen a casa com un divertiment més. Avui he llegit al diari, que en aquesta època de l’any es quan més abandonaments es produeixen perquè ja s’acaben les vacances i no saben que fer-ne. Resulta que comporta massa responsabilitat i temps i allò que abans feia gràcia i es passejava com un trofeu preciós, ara fa nosa. Els deixen a qualsevol lloc, a una gasolinera, enmig del bosc o a qualsevol carrer, nomes han de parar el cotxe ,fer-lo baixar i sortir volant sense mirar enrere i, això si, que no els vegi ningú !. No ho puc entendre. Potser hi ha qui dirà que soc exagerada, que no n’hi ha per tant i que nomes es tracta de gossos que alguna associació d’animals recollirà, de fet, a molts els deixen lligats davant de qualsevol gossera que per això estant, deuen pensar. I ells, es queden allà sense saber que passa. Ells que t’ho donen tot a canvi de res. Fins i tot, si els tornessin a veure a cap d’un temps ferien festes per aquells que els ha deixat tirats. Per això mateix em sembla increïble i un acte mesquí que es pugui deixar tirat un animal que tu has decidit tenir, a qui tu has donat el teu amor, has cuidat, has passejat, has alimentat i has fet que sigui completament depenen de tu per, finalment, decidir que ara ja no et fa cap falta, més aviat et fa nosa. Tal i com deia la publicitat de fa uns anys, ells mai no ho farien. Jo ja no soc capaç de concebre la meva vida sense el meu Barrum i quan veig aquests reportatges i les seves expressions de tristor, no ho puc evitar i en brollen les llàgrimes que ells no ploren