Tots, en algun moment de la nostre vida, comencem una vida nova sense algú al nostre costat. Son vides diferents de les que teníem pensat viure. Jo les anomeno vides imaginaries. En elles vius totes aquelles vivències que havies somniat i que, de sobte, van desaparèixer quan ell o ella va marxar. Segueixen la vida al meu costat i sovint imagino les coses que plegats hauríem pogut fer, les xerrades que junts hauríem pogut tenir, les passejades, els dinars, els sopars, les festes, els aniversaris, trobades clandestines, petons robats, en fi, un munt de situacions que formen part de les meves vides imaginaries i fan la meva pròpia vida molt més plena. Penso el que ells em dirien en situacions concretes, què els hi explicaria jo, com els hi explicaria i, fins i tot, algunes vegades, encara que hi ha qui no ho pugui entendre, se que son amb mi en moments molt concrets. Evidentment la nostre pròpia vida canvia del tot quan algun se’ns en va. Deixem de fer les coses que fèiem plegats, deixem de rebre trucades o de fer-les, no fem aquells petons ni aquelles abraçades i la gent que estimem i, que també els troben a faltar, tenen i fan una vida diferent. Anem dibuixant vides, una vegada i un altre, plenes d’absències i, a la vegada, de presencies constants. Cap vida es millor quan perds algú, senzillament es diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada