Tot i que mai ha estat el gènere que més m’agrada, recordo les pel·lícules musicals de quan jo era més joveneta i els moviments d’aquells actors i actrius que et deixaven bocabadada. Semblava que no toquessin a terra i es desplaçaven amb tal suavitat i elegància que, a casa, varem concloure que aquella gent, els americans, tenien una genètica especial i completament diferent a nosaltres que, quan ballàvem, semblava que trepitgéssim patates. Han passat els anys i, tot i que hem millorat molt, segueixo pensant que la genètica, en el tema del ball, ens ha donat completament l’esquena. El que si ha canviat, amb el pas dels anys, ha estat la meva pròpia percepció del moviment en tots els sentits, es a dir, la bellesa subjectiva del moviment deixant completament a banda l’estètica visual. Quan caminem, per exemple, podem torçar el peu dret, moure el cos cap a un o altre costat, arrossegar els peus, fer saltironets. En fi, que hi ha tantes maneres de caminar com persones hi ha al mon i d’algunes direm que es mouen amb gràcia i d’altres tot el contrari. Jo mateixa, em trobo dins del grup d’aquells que la gràcia no la trobes per enlloc però aquí es on entra la bellesa subjectiva del moviment a la que abans em referia. Fa un parell o tres d’anys que vaig començar a ballar country i quan sento la musica i em deixo portar, la comunió de les meves emocions, sensacions i moviments es converteix, de sobte, en una transformació. Hi ha un moment, en que es produeix un clic, i es, aleshores, quan el moviment es converteix en màgia. Desapareix tot el que tinc el voltant i el meu cos connecta directament amb la part del cervell que canvia les percepcions de tal manera que el moviment es converteix en plaer i no nomes en plaer, si no en bellesa. Una bellesa íntima. Els demes poden veure’m trepitjar patates però jo, amb mi mateixa, soc la reina de la pista. Aquesta mateixa sensació la puc tenir passejant o ballant a casa mentre escolto musica. Son aquells moments en que deixes enrere totes les bajanades que ens omplen el cap i que ens deixen ser, durant uns instants, aquells que realment som.
