La mort sobtada d’un esser estimat posa en evidencia la nostre fragilitat. La nostra fortalesa s’esmicola. Senzillament, ens trenquem i una immensa tristor envaeix l’espai abans fortificat. Ens sentim no res.
El rostre del tiet ple de tristor, quasi be sense voluntat ens ha colpit a tots i fa que t’enfadis amb la vida. No sembla just tanta tristesa en aquells que ja han viscut tant. La vida, o potser la mort, hauria de ser més generosa i apagar els dos cors al mateix temps. La tieta ja o hi es. El seu cor es va parar, com un regal, mentre dormia i avui he vist la fragilitat en el ulls d’aquells que tant estimo. Les emocions que ens han unit tota la vida s’han aplegat avui i les imatges de dies passats s’han dibuixat l’una rere l’altre en un intent de no voler acceptar que s’ha tancat una etapa.
Veig el somriure de la tieta, el sentit d’humor tant seu i espontani, presumida sempre i forta com un roure. Traient la punta a qualsevol situació per difícil que semblés. Ens ha deixat un buit tant gran que la tristor serà un llarga ombra a les nostres vides.
El Passeig de Sant Joan, La Beguda, la piscina, Caldetas, Sant Pol.
Tantes vivències !!!!
Hem crescut junts i junts li hem dit adéu.
Recordaré sempre una tieta plena de color, amb un somriure d’orella a orella i la més guapa del mon. La millor amb diferència.
