Equilibris

Hi ha situacions que m’agradaria esborrar de la memòria. Van i venen, es passegen per la meva consciencia i em repeteixo una i mil vegades que voldria que no haguessin estat així. A vegades, afortunadament no sempre, quan fas o dius alguna cosa que fereix a algú, no sempre n’ets conscient. Unes vegades, te’n adones i, al mateix instant, saps que l’has cagat. D’altres, ni tant sols ets massa conscient, més aviat ni te’n adones que fereixes perquè en cap dels casos volies fer el mal que has fet. Quan el que l’ha cagat ets tu i n’ets totalment conscient, tant es el que et diguin, tu ja t’ho has dit tot i no t’has sentit mai tant malament. Per dins tot et trontolla i una mena de desassossec et talla l’aire i es com si deixessis de ser per un moment. El mal que has fet et rebota de tal manera que et sens mesquí. Voldries cridar i tornar enrere però ja no es possible. Tot i així, algunes vegades, aquest fet horrible serveix  de punt de sortida per englobar una sèrie de fets dels quals tu no n’ets gens conscient i que resulten ser, tots, una mena d’abducció,  inexplicable per a mi, però totalment justificada i escenificada per els altres, fins el punt de, quasi be, crear un punt de dubte raonable. I es llavors quan comences a fer equilibris. Facis el que facis sempre hi ha algú que hi ha de dir la seva. Si vaig a la dreta perquè vaig a la dreta, si vaig a l’esquerra perquè vaig a l’esquerra i si em quedo al mig perquè em quedo el mig. Em resulta difícil trobar la mida justa. Me’n he adonat de que ser feliç no es gens fàcil i gaudir de la teva pròpia felicitat encara ho es menys. La felicitat o el que jo puc dir “estar be” es un estat en que fas les coses segons els impulsos que et marca el teu cor. Et deixes portar i fas i desfàs sense mirar ni endavant ni endarrere. En aquest estat, fer equilibris es molt difícil perquè vius amb tanta intensitat els moments que, senzillament, ets una presa fàcil per l’abducció. Les abduccions son silencioses i no me’n adono de res. Ets feliç, però aquells que t’envolten i estimes, alguns d’ells, et mira com si fossis un altre persona. No tens cap motiu per fer les coses que fas però, en realitat, tothom sembla trobar-lo i ni tant sols ho pots justificar. L’abducció et xucla i tot el que fas ho guia una mà negre que impedeix que les teves relacions s’equilibrin. No pots estar a un lloc que potser desitges o amb gent a qui estimes perquè, si hi ets,  ja trontolla tot un altre vegada. Tinc sort però, de que les abduccions, per altre banda, em buiden la memòria. Oblido moltes de les coses que m’han dit mentre estava abduïda i segueixo estimant les mateixes persones i elles m’estimen a mi. Ara ja ho se, he d’estar quieta, no moure ni un pel i deixar que la felicitat em passi pel costat de puntetes, sense fer soroll, no sigui cas que es trenqui l’equilibri i pugui caminar per mi mateixa, sentint per mi mateixa i actuant segons els meus propis desitjos. Tot estarà be. Tothom estarà més tranquil i jo, seguiré fent equilibris... o potser no.