Avui he rebut una trucada inesperada. Una trucada que m’ha despertat i m’ha fet reviure moments i vivències. Era la Mónica i trucava des de Califòrnia, exactament, des de Pasadena. La vaig conèixer, ja fa uns quants anys, a la feina i, senzillament, vam connectar enseguida. Vam compartir moltes estones de xerrades, de copes i de somnis, acompanyades sovint del nostre gran Txema. Avui l’hem recordat mentre ens posàvem al dia de les nostres vides. Tant ella com jo, vam tenir la gran sort de gaudir de les seves xerrades somniadores i vam conèixer aquell tipus que s’amagava darrera unes quantes copes i et deia sempre allò que volies sentir. Sabia com treure el millor de cada persona i fer-te sentir especial. Ella ja feia molts anys que havia perdut el contacte i quan li vaig escriure per dir-li que havia mort, m’ha confessat que, tot d’una, li van venir els records al cap i es va posar a plorar. Així d’encisador era ell.
Sentir la seva veu i parlar amb ella m’ha emocionat de tal manera que se’m han espurnat el ulls i he sentit que encara estàvem connectades. Aquella va ser una època en que vaig descobrir, entre altres coses, quan era d’important tenir persones al teu costat que sabien escoltar i parlaven el teu mateix llenguatge. La Mónica era menuda, jove i plena d’energia. Portava sempre una llarga trena rossa i uns ulls i uns llavis que sempre et somreien. Ara ha fet la seva vida a Califòrnia i a punt de casar-se. Te, per fi, la doble nacionalitat i treballa, com no, ajudant els demes mitjançant les energies. M’encanta. La vida dona moltes voltes, molts girs i alguns maldecaps però sempre sap com connectar de nou a la gent que s’estima. Avui ens ha connectat a mi i a la Mónica i, de retruc, amb tots aquells que van deixar en nosaltres la seva empremta
