El temps passa despresa.. un mes, desprès un altre, i un altre...te’n adones que segueixes endavant fent, de tant en tant, una mirada enrere i, molt sovint, una mirada endins. I es, aleshores, quan les absències desperten del son latent on les bressolo. Venen en silenci, sense cridar-les i dibuixen en la meva memòria aquells moments inoblidables que em fan somriure, plorar i, fins i tot, a vegades, em fan somniar. Es un viatge interior cap a les emocions més profundes i amagades que colpegen aquella part de mi que sura cap a fora quan em recrimino tot el que he fet o el que no he fet, el que he dit o el que no he dit. Una manera, ben segur, de mirar-me en un mirall imaginari i veure qui soc i qui he estat. Hi ha bons moments i d’altres no ho son tant però no vull deixar de recordar a tots aquells que m’han fet com soc. Seguiré mirant endins i, de tant en tant, fent un cop d’ull enrere perquè mereixen ser recordats i, sobretot, estimats.
